El terme de Xodos

31a_0862

[La informació d’aquesta pàgina està extreta del mapa del terme de Xodos editat per la comissió de festes i l’Auntament de Xodos, i produït per “El Tossal cartografies”]

El terme municipal de Xodos, que pertany a la part alta de la comarca de l’Alcalatén, és un dels municipis que conformen el massís del Penyagolosa junt amb Vistabella del Maestrat, Villahermosa del Rio, Llucena, Puertomingalvo i El Castillo de Villamalefa. Amb una extensió de 44,3 Km2, és un municipi de muntanya que pertany al sistema Ibèric, caracteritzat per aquestes contrades, per ser un paisatge de relleu subtabular, poc plegat però molt afectat per les falles de distensió, els basculaments i l’erosió. En altres paraules, un paisatge de moles, tossals de cims plans, separats per barrancs que amb el temps han anat erosionant i obrint-se pas formant de vegades autèntics canyons com el del barranc Fondo al seu pas vora la lloma Bernat.

Aquestes moles i tossals sobrepassen amb facilitat els 1.000 metres d’altitud. Hi trobem així alguns dels exemples d’aquest paisatge: la lloma Bernat, amb 1172 m, el tossal del Mas de Montoliu (1.347m), la moleta de Gargant (1.364m), el Marinet (1.466m) o la Roca de l’Àguila(1.476m). El terme queda tancat a la seua part alta pel pic del Penyagolosa (1.813m) un dels cims més emblemàtics per als valencians i valencianes, i que comparteixen amablement els termes municipals de Xodos, El Castillo, Villahermosa i Vistabella.

Per altra banda, el terme de Xodos registra un clima dels més plujosos (600-700 mm anuals) del País Valencià, així com dels més freds (12oC de mitjana anual) degut principalment a l’altitud, amb més del 50% de l’extensió del terme per sobre dels 1.000m. El règim de pluges presenta dos màxims suficientment equilibrats en primavera (abril, maig i juny) i en la tardor, essent octubre el mes més plujós. L’estiu és relativament fresc i humit, amb una incidència refrescant de les tormentes estivals. Aquesta major pluviositat respecte a la resta del nostre territori es deu a tres situacions que beneficien particularment aquestes zones de muntanya: els sistemes frontals de l’oest, que vénen de l’Àtlantic i xoquen amb aquestes muntanyes descarregant tot el que no ha caigut a la meseta Castellana; els temporals de Llevant, que pugen des del pròxim mar Mediterrani ( tan sols a 60 km en línia recta) especialment a la tardor i les tempestes d’estiu, pròpies de tot els sistema muntanyós ibèric.

La presència humana. El poblament de Xodos

hpim3288El terme ens mostra, a poquet que ens endinsem en ell, un paisatge únic, abrupte, de difícil accés i amb un clima de forts contrastos, un territori on els homes i les dones que l’han poblat durant segles i segles han hagut de treballar ben durament amb un medi hostil per tal de subsistir. Habitat des de ben antic, les seues gents han anat donant-li forma al paisatge i l’han anat transformant. Ibers, romans i musulmans el van poblar abans dels cristians que van arribar del nord. Van explotar el bosc, van arrabassar les velles carrasques, van fer camins i van abancalar els aiguavessants i generació rere generació van configurar un medi humanitzat per excel·lència que ha perviscut fins els nostres dies.
Les construccions han estat diverses i han tingut com a principal finalitat la subsistència. Així trobem tipologies arquitectòniques per a controlar el ramat, per a refugiar-se, per a moldre el blat, per a aconseguir aigua i en definitiva per a viure. Però la unitat arquitectònica per excel·lència del terme de Xodos i de tota la comarca de l’Alcalatén és el mas, que és l’expressió del poblament dispers propi d’aquestes terres. El mas ha configurat i definit el paisatge. Al segle XVIII, període d’expansió demogràfica general va forçar a recuperar antics poblaments musulmans o construir-ne de nous i és d’aquest segle d’on prové la major part del poblament masover que coneixem.
Del llarg centenar de masos del terme de Xodos, alguns resulten especialment significatius, com ara els masos de Gargant, Miravet, de la Lloma, Montoliu, de les Pomeres, Roques Llises… que aglutinaren una gran part de la població.
El mas és una forma d’habitatge característica de la muntanya mediterrània i l’element més significatiu de la presència humana. Els factors que influïen en la decisió de construir un mas en un lloc determinat eren diverses i evidentment pràctiques: la facilitat de cultiu, el clima, la llenya i l’orografia. Però els tres factors que determinen l’èxit d’un mas són: la qualitat de la pastura per al ramat, la productivitat dels boscos i la seua aptitud per al cultiu. Ara bé, cap d’aquestos tres factors destaca per si sol, caldrà la conjunció de tots tres amb un cert aprofitament perquè la vida al mas siga viable. Així doncs, viure d’una manera acceptable exigeix la construcció de bancals prop del mas per tal d’anivellar el terreny i aprofitar al màxim la superfície cultivable. Entre els cereals més conreats, el blat, destaca per damunt dels altres i constitueix l’element fonamental de la dieta dels habitants del mas i l’únic amb possibilitats de mercat, però també es conrea la civada i l’ordi utilitzats com a alimentació de les raberes.
Pel que fa a l’aprofitament del bosc, part de la llenya es feia servir per a cuinar i protegir-se del fred- la llar- , també per a la construcció i una altra part es dedicava a la tala i venda, ara, tala que sempre es feia de manera parcial i distanciada en el temps per tal de permetre la regeneració de forma natural.hpim3292
A la primera meitat del segle XX apareixen altres formes d’explotació : l’extracció de l’essència d’espígol – de la qual encara perviuen en algun indret els alambics i el record de la gent que feia els garbells i es guanyava el seu jornal i la producció de carbó. Aquesta última fa que la majoria de boscos de carrasques i roures foren arrebassats per a produir-lo. Però el canvi de utilització de fonts d’energia per la industria ceràmica fa que els jornals que arribaven a l’interior comencen a minvar, això juntament amb el despoblament dels anys 60, 70 del segle passat redueix la població rural i la força a l’abandó dels masos que queden despoblats, buits i les terres de conreu abandonades. Els molins fariners, aljubs, basses, dreceres i neveres fetes malbé.
Tota aquesta forma de vida lligada a l’explotació dels recursos naturals comença a desaparèixer i nosaltres des del nostre present tenim el deure de treballar perquè aquest patrimoni cultural i paisatgístic de primer ordre que ha existit des de segles no desaparega. Si perviu el paisatge, perviuran els homes i dones que l’han construït.

Flora i fauna del terme de Xodos

L’altitud, els materials del sòl, el clima i l’activitat humana són factors determinants en el tipus i distribució de la vegetació d’una zona.  El terme de Xodos, enclavat dins del massís de Penyagolosa i situat entre els  600 i 1813 m d’altitud té un clima fred, en hivern i, cada cop més,  sec a l’estiu, quasi continental. Pel que fa als materials que formen el terreny, dominen els de naturalesa calcària.

En la part més baixa del terme (entre 650 i 750 m ), limitant  amb Atzeneta, el pi blanc  (Pinus halepensis), el coscoll i els ametllers donen pas a una vegetació típicament mesomediterrània,  formada per carrascal (Quercus ilex ssp rotundifolia) amb romer, aladern, bruc boal,…. apareixent, de tant en tant, alguna figuera, ametller, olivera, cirerer… Un poc més amunt, cap als 800 m, i sense desaparèixer les carrasques, trobem enormes vessants de savinar formades per càdecs (Juniperus oxycedrus), ginebres (Juniperus comunis) i savines (Juniperus phoenicea); es tracta d’arbrets, amb aspecte de xiprers, que no solen sobrepassar els 2 o 3 m d’alçada,  però al terme de Xodos podem trobar-ne algun fins als 8 m.

vistes-senda-carrascosa
Cap als 1000-1500 m d’altura apareix la vegetació més característica del terme, formada per  àmplies zones boscoses molt ben conservades que confereixen a la zona una gran importància biològica i paisatgística. En terrenys calcaris els arbres mes representatius d’aquests boscos són la pinassa (Pinus nigra) i la carrasca  en les zones més baixes, i el pi roig (Pinus sylvestris) en zones més altes. Aquest  ha anat desplaçant al roure de fulla petita (Quercus faginea ssp Valentina) del qual sols trobarem exemplars testimonials.  Entre aquests arbres solen conviure ginebres i savines. Curiosament, en un tram del barranc Fondo, ben visible des del mas del Corralet, trobem una estreta franja de terreny poblada exclusivament pel festeig de ginebres i savines, bosc fòssil degut a la probresa del sòl.

Sobre terrenys silicis creixen el pi pinastre (Pinus pinaster) i el reboll (Quercus pyrenaica). Vora el mas de les Pomeres trobem un preciós rebollar. Es destacable el bosc de pinastre que creix sobre el terreny sorrenc del pla de la Creu amb el sotabosc format per grans quantitats de falguera aquilina (Pteridium aquilinun), alguns exemplars de la qual assoleixen dimensions considerables.

En barrancs ombrívols es poden desenvolupar teixos (Taxus baccata), grèvols  (Ilex aquifolium), til·lers (Tilia platiphyllos)… Tots ells relictes eurosiberians que creixien abundantment en períodes més freds d’èpoques passades.

En zones esclarissades del bosc, en bardisses i marges, hi trobarem aranyoners (Prunus spinosa), arç blanc (Crataegus monogyna), espígol (Lavandula angustifolia), roser silvestre o gavernera (Rosa canina), estepa blanca (Cistus albidus), lleterassa (Euphorbia characias). En marges de carreteres i camins és veuen, de tant en tant, servers aïllats (Sorbus domestica) que  a la tardor destaquen, entre el verd de la vegetació perenne, pel color brunenc de les fulles caduques i dels poms de fruïts. Les serves, una mena de peretes comestibles, són molt aspres quan encara són verdes.
En els marges dels barrancs es desenvolupa una vegetació típica  de ribera representada per xops (Populus nigra), joncs, hedra (Hedera helix), falgueres… , de la que es pot gaudir fent un passeget pels marges del barranc de l’Arxivello.
Molt característic d’aquest terme són les mates de poliol (Satureja fruticosa) i te de roca (Jasonia saxatilis) que creixen al barranc dels Frares i que els habitants del poble fan servir per a elaborar tisanes digestives.

Les construccions humanes, ben integrades en el paisatge, incrementen l’interès botànic i paisatgístic del terme. És el cas dels bancals de pedra seca  amb algun que altre fruiter com els  avellaners que hi ha arribant al poble des d’Atzeneta. També de gran interès són  els masos centenaris que s’endinsen entre cingles i boscos, al voltant dels quals sempre trobarem pomeres i un saüc (Sambucus nigra) a prop de l’entrada, ja que la medicina popular li atribueix nombroses propietats curatives com refredats, artritis, taques en la cara de les embarassades…

Per sobre dels 1500 m, ja arribant al cim, hi ha una vegetació adaptada a les dures condicions de vent, fred i manca de sòl, representada per la savina de muntanya o xaparra (Juniperus sabina), que  es desenvolupa com una mata rastrera junt a exemplars aïllats de pi roig.  Molt freqüent en aquesta zona i, en general, en zones altes i pedregoses són els coixinets de monja o eriços (Erinacea anthyllis)  que, com el seu nom indica, són una mena de boles semblants a eriçons que desenvolupen, quan és temps, floretes blaves.

Més difícil resulta gaudir de la fauna, però amb temps, paciència i una miqueta de sort es poden vore en les zones boscoses mamífers, com ara, porcs senglars, teixons, turons, raboses… i en zones altes i rocoses cabres salvatges (Capra pyrenaica hispanica) i el gat montès. Pel que fa a les aus destaquem àguiles com la culebrera o sarvatxera, nombrosos còrvids com la gralla de bec roig (Pyrrocorax pyrrocorax), gaigs (Garrulus glandarius), abellerol o au de mar (Merops apiaster) … algun voltor comú (Gyps fulvus) –una colònia estable trobem a la cara sud del Marinet-, el picassoques, el blauet (Alcedo atthis) sempre a prop dels cursos d’aigua on també viuen colobres com la serp d’aigua. Altres rèptils que es poden vore fàcilment pel terme són l’escurçó (Vipera latasti) i la serp verda (Malpolon monpessulanus). Pel que fa als amfibis destaquem la presència de tritons  (Pleurodeles  Walti) en la basseta del molí, que han arribat a desplaçar, fins i tot, la població de granotes (Rana perezi), ben abundant, tanmateix, en altres basses del terme. De gripaus (Bufo bufo) en trobem al mateix poble, des d’on a les nits d’estiu  podeu escoltar mussols o xots (Otus scops) i òlibes (Tyto alba)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s




%d bloggers like this: